Ell no sap que m’agrada anar junts a rentar roba. Que prefereixo passar un vespre a la bugaderia amb ell, que sortir de festa. Que mentre esperem que acabi el run run del centrifugat i l’aire es va omplint de particules de suavitzant, jo respiro en petits suspirs, com si aguantés la respiració. L’aroma químic m’ennoega i penso en les seves mans agafant-me del coll, deixant passar l’aire just una miqueta. 

Ell ho sap, en què estic pensant. Passa un dit per la meva esquena, fent zigzag cap amunt, repassant cada vèrtebra amb dits suaus, estovant-me la postura. Quan arriba a tocar-me el clatell, torça el canyell en un moviment automàtic, recolzant-me el cap durant un segon i lliscant els dits entre el cabell, recollint-lo i embolicant-lo al voltant del puny amb estrebades intermitents. És un ritual subtil, estudiat, ja mecànic. El run run i jo ens deixem fer. 

Encara te el puny entortolligat entre els meus cabells quan l’assecadora acaba el cicle. Desfà la mà, lliscant-la altra cop esquena avall, desfent el camí pel que havia escalat cada vèrtebre. S’aixeca i comença a abocar la nostra roba, encara calenta, a les bosses de plàstic blaves. Carrega les bosses i anem cap a casa.

Escampa la roba neta sobre l’alfombra de la seva habitació, com cada setmana. Jo m’agenollo sobre la pelusa blanca i començo a aparellar mitjons. Sento el coll omplint-se’m de l’olor intensa de la seva roba neta, i empasso per fer-la meva, per retenir-la una estona més dins meu. Aguanto la respiració per sentir-la al meu estómac. Ell s’agenolla darrera meu, i reposa les mans sobre el meu coll, primer amb suavitat, presionant una mica més cada cop, retenint l’aire encara al meu estómac.